La veu interior: és una cosa que tots tenim?

Al llarg del dia, la majoria de la gent mantenim un diàleg constant a través de la nostra veu interior. És una conversa inaudible en la qual ens plantegem els pros i contres de tot el que ens succeeix. Aquest continu raonar, que ajuda a prendre decisions, és tan natural i necessari com el mer fet de respirar.

No obstant això, aquesta característica tan pròpia de l’ésser humà segueix envoltada d’una infinitat d’incògnites. Les dificultats per a estudiar-la fan que la ciència encara no hagi estat capaç d’entendre bé com sorgeix o quins aspectes fisiològics la regulen.

Tampoc la psicologia ha estat capaç d’aprofundir del tot en el fenomen, ni d’explicar-lo en tota la seva dimensió.

Ara bé, per descomptat que s’han fet avanços, i ara la coneixem molt millor que fa 20 anys.

Què és la veu interior?

Es tracta d’aquesta veu amb la qual dialoguem a tota hora, a vegades dita “la veu de la consciència”, “veu mental” o també “diàleg intern”. Encara que, en termes científics, seria més adequat referir-se a ella com la veu del còrtex pre-frontal.

A manera de definició, es pot dir que és una narració que neix a l’interior de tot ésser humà i es projecta, generalment, cap al futur a manera de preparació per als esdeveniments esdevenidors. O, dit d’una altra manera, és una veu que sorgeix des de dins de tu per a ajudar-te, sobre la base dels records, a decidir què fer i com fer-ho.

Quines dimensions té? És un monòleg o un diàleg?

En termes generals els experts distingeixen tres característiques o dimensions de la veu interior: La primera seria la dimensió dialògica, que defensa que aquest discurs intern pot equiparar-se, per la seva complexitat, al discurs amb qualsevol altra persona. D’altra banda, estaria la dimensió de condensació, entesa com el grau de detall que aconsegueix aquest raonament interior. I, finalment, està la dimensió d’intencionalitat, relacionada amb la consciència i l’inconscient, i que es refereix al grau de voluntarietat de la parla interna.

Què més sabem d’ella?

Aquesta veu es va construint gradualment des de la primerenca infància. Al principi, es manifesta d’una forma molt evident, segur que en més d’una ocasió has escoltat un nen expressar en veu alta els seus pensaments. Però després, a mesura que creixem, aquest discurs es va desplaçant cap a l’interior, convertint-se en un diàleg privat.

Les dificultats per al seu estudi vénen donades en gran manera i precisament per aquest motiu ja que, a causa de la seva naturalesa interna, no es pot mesurar directament, només podem accedir a ella a través del que la persona comunica a l’investigador, del que aquests volen donar a conèixer i també de com la interpreten. A més, també cal tenir en compte que hi ha tantes veus interiors com persones existeixen.

No obstant això, els diferents estudis que s’han fet entorn a ella han llançat una mica de llum i amb resultats veritablement interessants.

Els treballs del psicòleg estatunidenc Russell Hulburt, pioner en la recerca de l’experiència interior, van arribar a la conclusió que, com a mitjana, cada persona passa una quarta part de la seva vida (en vigília) mantenint aquest diàleg intern.

A més, les recerques de Hulburt també van demostrar que això és una cosa que no sempre es compleix de la mateixa forma.

Fins fa poc, es creia que la veu interior era intrínseca a la pròpia condició humana, però… Creus que tots els éssers humans porten en el seu interior a aquesta espècie de “narrador”? Els avanços de la neurociència han permès obtenir resultats sorprenents sobre aquest tema.

És possible que hi hagi persones sense veu interior?

La resposta de la ciència a aquesta pregunta és molt clara: sí, és possible. La major part de les persones mantenen aquesta conversa constant amb si mateixes, però també hi ha unes altres amb un pensament més visual i abstracte, que no practiquen aquest diàleg interior.

Charles Fernyhough psicòleg de la Universitat de Durham, explica que el nostre diàleg intern genera gairebé 4.000 paraules per minut, és a dir, treballa 10 vegades més ràpid que la parla verbal. I també, en les seves recerques va comprovar que un 90% dels participants en els seus estudis sí que la tenien. Així doncs, segons ell, tenir diàleg intern és el més habitual, però no cal entendre-ho d’una manera absoluta. Les seves recerques demostren que hi ha persones que dialoguen amb aquesta veu constantment, unes altres que ho fan només a vegades i algunes que mai recorren a ella.

Treballs com els de Fernyhough i Hulburt, entre altres, van permetre descobrir que hi ha persones que no processen el que succeeix al seu voltant seguint una narrativa textual.

Algunes persones duen a terme aquest processament d’una manera estrictament visual i altres mitjançant sensacions, però no a través d’una veu o de paraules.

Lilian Vallés, neurocientífica de la Universitat de València, diu que això «depèn de cada persona». N’hi ha més enfocades al pensament visual, al lingüístic o al qual s’expressa per mitjà de sensacions. Fins i tot pot ser que, en una mateixa persona, totes aquestes maneres de representar la realitat es vagin combinant segons el moment.

És a dir, que també pot existir una comunicació interna variable o canviant, impossible d’adscriure a una forma única d’interpretar la realitat circumdant.

Però continuem aprofundint una mica més en el tema. Estudis realitzats per científics de la Universitat de Wisconsin-Madison han explorat la relació interna que l’ésser humà estableix en la seva ment per a organitzar els seus pensaments.

Van estudiar les reaccions dels participants enfront de determinats estímuls, tant verbals com no verbals. De nou, van poder determinar que la veu interior no és l’única manera d’estructurar els pensaments. Van comprovar, com els anteriors, que algunes persones es regeixen per criteris visuals en el moment d’organitzar la seva manera de pensar, mentre que unes altres segueixen patrons abstractes o conceptes.

No obstant això, el més destacable de les seves recerques, va ser que van descobrir que aquelles persones que asseguraven no utilitzar mínimament la veu interior presentaven també més dificultats a l’hora d’explicar les seves pròpies idees o pensaments.

En conseqüència, van concloure que la capacitat de “parlar amb un mateix” tindria conseqüències positives quant a l’autoconeixement i a l’ordenament dels pensaments.

Quan cal aprendre a controlar el diàleg intern?

Com hem vist, el diàleg intern és un fenomen complex i multifacètic que té un enorme impacte en l’estructura del nostre cervell i en el nostre comportament. És necessari per a ordenar les nostres idees i planificar les nostres accions.

Però Què succeeix quan aquest diàleg no ens ajuda, sinó que més aviat ens boicoteja o ens limita? El professor de l’Escola de medicina de la Universitat de Yale John H. Krystal, adverteix que “un diàleg intern negatiu i persistent afebleix múltiples estructures neuronals fent que les persones siguin més vulnerables a l’estrès”. Per aquest motiu, tots hauríem d’aprendre a exercir un control de qualitat sobre el mateix i fer que aquesta capacitat de “parlar amb un mateix” sigui funcional. Per a això hem d’adonar-nos de com és i com afecta a les nostres emocions i conductes.

Els estils del diàleg intern o la veu interior

Des de la psicologia s’ha arribat a classificar quatre estils de diàleg intern. Hem de posar-los especial atenció per la seva repercussió negativa en el nostre comportament i, en conseqüència, en el nostre benestar:

• L’estil catastròfic:  Aquí, el diàleg intern se sol enfocar cap al futur, veient-se aquest com una amenaça. D’aquesta manera la persona interpreta que qualsevol cosa que ocorri pot convertir-se en una tragèdia si més no li ho espera.
• L’estil autocrític: estil propi de les persones que es jutgen a si mateixes negativament i que es critiquen per tot. Algunes frases d’aquesta mena de diàleg són: “no puc”, “sóc incapaç”, “no ho mereixo” etc…
• L’estil victimista: el tipus de pensaments que arriben a la ment d’una persona amb estil victimista tenen a veure amb el lament. Els sentiments de desprotecció o desesperança són els que governen aquest estil.
• L’estil autoexigent: estil propi de les persones molt perfeccionistes que mai semblen satisfetes amb com fan les coses. Que es mostren Intolerants enfront dels errors.

Així doncs, i a manera de resum de tot l’exposat, podem concloure que:

• La major part de les persones tenim aquest diàleg intern, encara que no és igual per a tots. Aquest pot adoptar diferents formes.
• Per a poder controlar el nostre diàleg intern hem de detectar com es genera i si la seva intensitat és elevada.
• Hem de prestar especial atenció, observar i detectar si algun (o varis) dels estils negatius descrits està molt present en ell.
• Mitjançant un procés d’entrenament, les persones podem aprendre a modificar-lo, generant pensaments i afirmacions més funcionals. D’aquesta manera ens ajudaran, com hem apuntat abans, a promoure l’autoconeixement i amb la planificació de les nostres accions de manera efectiva.

El tennista André Agassi, 8 vegades campió del Gran Eslam, destaca la importància que va tenir per a ell parlar amb si mateix. Això ho explica en el seu llibre biogràfic “Open” en el qual, a més, descriu el tennis com l’esport més solitari de tots.

“El tennis és l’esport més solitari que existeix. Fins i tot més solitari que la boxa, perquè el boxador almenys, pot abraçar-se al seu oponent quan està cansat i rep en tot moment el suport del seu entrenador.  El tennista, en canvi, es troba aïllat a l’un o l’altre costat de la pista. Està separat del seu adversari per una xarxa i sense poder comunicar-se més que amb un mateix. Entre punt i punt disposa de massa temps per a deixar-se arrossegar per les emocions, caure en els paranys de l’ego i perdre la concentració”.

Saps què feia i com es dirigia a si mateix en aquests temps morts entre punts? Una de les tècniques que utilitzava en la seva preparació mental per a controlar aquest diàleg i, en conseqüència, el seu joc, era parlar-se a si mateix. Això ho feia canviant el pronom “jo” pel nom propi, i, així, per exemple, es deia a si mateix “segueix el teu servei, André!”.