Davant el debat que qüestiona si el comportament és genètic o après, sembla haver-hi un empat entre tots dos vessants. Sens dubte, l’aprenentatge influeix en la nostra vida, però la càrrega genètica és indubtable, afectant en la nostra manera de ser. Els mateixos gens que produeixen l’alopècia o algunes malalties com el càncer, també ens marquen psicològicament.
La genètica del comportament en els éssers vius
Segurament has sentit parlar que moltes espècies d’animals recorren milers de quilòmetres per a cobrir una meta, ja sigui l’aparellament o per a arribar al final de les seves vides, semblen tenir programat en el seu ADN una ruta. El més curiosos és saber que aquest recorregut ja ho havien realitzat anteriorment els seus ancestres.
Hem de mirar els estudis de Darwin per a comprendre aquesta genètica del comportament entre els animals. Però, en el cas dels humans, es donen aquestes característiques? Segurament ja les has comprovat en els teus trets, així com en l’herència de determinades malalties. Tenint en compte l’anterior, analitzarem més detingudament el psicològic, és a dir, com actuen els gens en el comportament.
La solitud i la depressió, estretament vinculades
Precisament, un estudi realitzat en la Universitat de Califòrnia, Sant Diego (UCSD, EEUU) és molt revelador respecte al desig de solitud de moltes persones. La solitud, o tendència a sentir-se en solitud, és un tret moderadament heretable, és a dir, està influït genèticament entre un 14% i un 27%.
Palmer, impulsor d’aquest estudi, afirma que “entre dues persones que tinguin el mateix nombre d’amics i familiars pròxims, pot haver-hi una que senti que la seva estructura social no és adequada, mentre que l’altra sí, i això és el que entenem per “predisposició genètica a la solitud””.
En relació amb l’anterior, es contempla un estret vincle genètic en un problema que afecta a milions de persones. Parlem de la depressió i com diversos estudis han aclarit la seva major incidència en unes àrees respecte a unes altres. Del mateix estudi anteriorment esmentat, de fet, es desprèn la conclusió que la solitud hereditària està vinculada a altres característiques anímiques i mentals, com el patir símptomes depressius.
La gesticulació és una altra de les herències molt comunes. Per això no et pot estranyar que algú et digui que li recordes molt a algun dels teus avis. En psicologia trobem nombrosos exemples d’aquest tipus, especial interès tenen els estudis amb bessons separats, els quals poden adoptar un mateix comportament, malgrat no haver conviscut mai junts.
El cas anterior el vam poder veure en el programa Redes, de Televisió Espanyola.
L’epigenètica i el comportament.
Aquest concepte, que mira més enllà dels gens biològics, es basa en la seva regulació. D’aquesta manera, si analitzem l’ADN, ens trobem amb determinades marques que permeten la seva manipulació. Així, l’epigenètica ens revela la possibilitat d’activar o desactivar determinats gens.
Els experts en epigenètica creuen que les condicions ambientals i experiències dels nostres pares o avis poden activar o desactivar determinats gens als descendents. Per exemple: menjar en excés pot afectar els gens, d’una banda, activant els que afavoreixen l’obesitat i per un altre, desactivant els que afavoreixen la longevitat.
De moment, els estudis més recents ens indiquen com l’estrès o, fins i tot, les dietes ens afecten. Així, el consum de drogues pot accelerar alguns gens, afectant el procés de desenvolupament dels fills. L’anàlisi més clarificadora el trobem després de sotmetre a ratolins a la cocaïna, encara que hem de ser prudents en el cas humà.
Contacta amb el teu psicòleg personal
A Cresenzia trobaràs un psicòleg disposat a ajudar-te en tot moment. T’esperem!
La importància de la genètica molecular per a entendre si el comportament és genètic
Els estudis més importants sobre genètica molecular es refereixen a l’herència de l’obesitat. Dins del camp de la psicologia, tenim els estudis relacionats al coeficient intel·lectual.
Si assumim que el IQ o coeficient intel·lectual és un tret heretat, això implica que la superdotació pot passar de generació en generació i que, per molt que una persona s’esforci en un continu aprenentatge per a pujar el seu IQ, difícilment ho aconseguirà.
L’anterior exemple és clarificador per als quals defensen la qüestió genètica per sobre del comportament après. Encara que podem adquirir uns certs hàbits en la nostra personalitat, al final acabarem guiats pels nostres instints. Des d’aquest punt de vista, es pot afirmar que el comportament és genètic.
Una explicació més detallada la trobem en un estudi realitzat a Finlàndia. La implicació de dos gens, CDH13 i MAOA, eren la causa d’un comportament violent en delinqüents. Aquests gens ens parlen de la quantitat de dopamina en el cervell i del consum de drogues.
Els gens anteriorment esmentats estaven especialment presents en persones que havien delinquit mitjançant la violència. Ara bé, implica això que tots els humans que presentin aquests gens hagin de ser agressius? Rotundament NO. La seva activació a aquesta manera d’actuar té una relació estreta amb l’ambient que els envolta.
El context i la seva influència en el nostre comportament
Des de la psicologia, un aspecte que no pot ser rebutjat, és el context o ambient en què es desenvolupa un individu. Sens dubte, aquest influeix en la seva manera de comportar-se. El teu entorn pot afectar-te i fer-te prendre decisions diferents a les que arribaries en altres circumstàncies.
No tot el que decidim i que fem està influenciat per la nostra genètica. Afirmar això seria una manera molt simple a més de mesquina de llevar-nos responsabilitat davant els nostres actes. Imagina fer valer aquest argument, per exemple, en un judici, en el cas d’una persona acusada per infringir la llei.
En aquest sentit podem dir que l’herència, la qual cosa determina, és una predisposició a comportar-nos d’una determinada forma. Així, unes persones estan més predisposades al bé que al mal, i viceversa. Però és el context o ambient on ens desenvolupem el que ens afavoreix a optar per un comportament específic, deixant la càrrega genètica a un costat.
Definitivament, i resumint, podem determinar que, si bé el comportament té una base genètica, seran els aspectes ambientals els que el derivaran cap a una direcció o una altra.